Amic Pepe

Text: Toni Guirado Foto:Kraftwerk cc flickr

Fa uns quants anys vaig tenir la sort de conèixer a un nen amb síndrome de Down, tot i que no es una malaltia mental, com es aquest any el contingut del programa de La Marató, m’agradaria poder-ho explicar.

En Pepe es posava cada dia assegut a l’esgraó del portal de casa seva, ell, vestit amb una camiseta del Barça, molt estreta, i s’estava hores allà després de acabar l’horari escolar, una escola especial de la ciutat, el Patronat JOAN XXIII d’Olot.

Ell, amb la seva innocència impol•luta, saludava a tothom que se l’acostava i aixecava el braç a tots aquells cotxes que coneixia i, d’alguna manera t’anaves fent amic de ell. Degut a la meva activitat professional, un dia, se’m va ocórrer, al passar a la seva alçada, fer un toc amb la sirena del cotxe patrulla. A aquell nen, se li va obrir un somriure en escoltar aquell soroll d’emergència dirigit a ell, i en va saludar molt expressivament, acostant-se fins a la finestreta del cotxe. Des de llavors cada vegada que passava per davant de casa del Pepe i en veia, volia que li toqués la sirena, a mi no em costava gens donar-li un moment d’alegria a aquell nen.

Durant un temps, a la ciutat i per part de la Policia Municipal s’organitzaven xerrades i visualitzacions de diapositives sobre i per l’educació vial dels nens de les Escoles de la població. Una feina per cert, molt agraïda i que t’omplia. Se’m va ocórrer demanar als comandaments que els nens de l’escola Joan XXIII, també podien entrar en el cercle d’ escoles que rebien les xerrades sobre educació vial, i a mi en feia molta il•lusió estar amb aquells nens tant especials. El cap, en principi era reticent, llavors davant la meva insistència i la complicitat de les mestres de l’escola, i varem poder anar. Jo, no sabia ben be com podria fer la xerrada, el que si creia, era que tan sols amb la meva presència i la d’algun company, aquells nens podrien comprendre, el que no havien de fer en els carrers. Amb l’ajuda de les mestres i amb una pedagogia molt primària, crec que ho varem aconseguir. Allà en vaig retrobar amb el Pepe. I se’n va recordar, tot dient a les mestres que jo era el seu amic. Al final de la xerrada i de la projecció d’unes diapositives, com a premi, vaig agafar la gorra de l’uniforma de la Policia Municipal i vaig regalar-li al Pepe. Per fer aquesta acció, no havia demanat permís, pel que vaig tenir els meus més i menys amb el cap, però vaig sortir-me amb la meva. Encara recordo la cara d’aquell nen amb la seva gorra de Policia, una cara de felicitat indescriptible, això ja valia una reprimenda o una possible sanció per part del cap.

En Pepe s’anava fent gran i encara que continuava amb la seva camiseta del Barça, per cert cada vegada més estreta, ell, continuava estan a la porta de casa seva saludant a tota la gent. Amb el temps hi va afegir a la seva estada al carrer una guitarra, que pobric no sabia tocar, però ell era feliç. Quan jo passava, tan amb el cotxe particular com amb el cotxe patrulla, en Pepe, ho deixava tot per fer-me un petó o demanar-me que li fes sonar aquell so d’emergència que tant l’agradava. Molt a prop de casa seva hi ha una benzinera, que la gent del poble la coneixem com la de les Tries. Aquell nen, s’acostava a l’estació de servei ha parlar amb la gent, els pares el deixaven, i ell, ajudava a la seva manera a posar benzina als clients, a canvi ell sempre demanava treure d’una màquina expenedora, una xocolata, un bollicao, etc. Ell, sabia que ho tenia totalment prohibit, donat el seu sobrepès, el colesterol i d’altres conseqüències, possiblement de la seva malaltia. Però mira per on, a mi, en feia cas. Jo, anava a posar benzina i quan baixava del cotxe, si ell era allà, venia a donar-me una abraçada i molts petons, i si anava amb els meus fills i la esposa, ells també rebien la seva estimació. De vegades m’agafava tan fort que el tenia que advertir en deixar-me quasi sense respiració. Ell, es disculpava i deia, “ A Toni, no quiero hacerle daño, eres mi amigo y te quiero mucho”, tan sols amb aquestes paraules en tenia prou per disculpar-lo de qualsevol signe de força que m’hagués pogut fer mal. Després m’ajudava a posar benzina i demanava com sempre una xocolata o similar. Jo, l’advertia que aquests productes els tenia prohibits i que si volia com a molt, li compraria crispetes, ell, assumia amb el cap el meu oferiment i acabava amb una altre abraçada i petons. En Pepe, era el meu amic i jo n’estava molt orgullós de ser-ho, durant uns anys.

Per un error meu molt greu, en varen empresonar, un error que no te excusa i del qual me n’ penedit, tantes vegades, encara que no ve al cas. Vull dir amb això que jo, creia tenir molts amics, o m’ho semblava, la veritat es que en varen donar l’esquena o simplement no volien tenir cap relació amb mi. Dic això tot separant la persona del delicte comés. Durant els dos anys de presó preventiva, en varen quedar els verdaders, els que diu la dita papular, “que es poden contar amb els dits d’una mà” i mai tan certa, aquesta frase. Als dit d’aquesta mà, després d’aquests dos anys i vaig afegir un altre. Un dia normal, en vaig dirigir a posar benzina a “les tries”, i com no, en Pepe, era allà. Aquest esser humà, innocent, autèntic, encara que amb una deficiència psíquica, se’n va recordar del seu amic Toni, l’abraçada va estar molt forta i no se quans petons en va fer, l’amistat que jo creia perduda per les circumstancies, continuava latent, quina lliçó en vares donar amic Pepe i quan t’estimo.

Espero que després de sis anys sense veure’t encara recordis al Toni, aquell municipal que va rebre la teva amistat a trevés d'un so o en forma d’una gorra, jo no ho dubto, i si aquesta peça de l’uniforma t’ha fet feliç durant uns instants, jo ja em dono per satisfet, el que si vull dir-te, es que jo continuo tenint en la llista dels pocs amics, a tu, i et recordo, per això t’estimo de tot cor, AMIC PEPE.

LA VERDADERA AMISTAT LA TENS, QUANT LES COSES ES POSEN DIFICILS I CREUS QUE T’HAS QUEDAT SOL.