Des de l’escola a la presó.

Text: Rosa/Mestra Escola Salvador Dalí //foto: Yamiq//(cc)Flickr

En les converses quotidianes, sovint em trobo persones que desconeixen que hi ha una escola a cada presó. El que vivim aquí és en certa manera una realitat molt desconeguda. No conec cap persona que després d’haver compartit un temps aquí no hagi quedat sorprès de les vivències i les emocions que ens impregnen a tots d’una manera o altra.

Com a mestra, sento que el meu treball ha de reconèixer i ser reconegut a partir d’aquesta realitat.

Moltes vegades he demanat als alumnes que m’ajudessin a explicar què els aporta anar a l’escola. “Aquí, -diuen- es com si no hi fóssim a la presó, és un moment de respir en aquesta cosa tan terrible que és sentir-te pres, sense cap llibertat, on des de que et lleves fins el vespre, tot el que fas està determinat per algú altre”.

Sé que això no és prou, però vull creure que aquestes coses són valuoses per al futur de les persones, i moltes altres que segur que ens manquen.

Però si haig de dir-vos què em fa feliç cada dia, és que a l’escola aprenem la importància de tractar i ser tractats com una persona, amb respecte i amb dignitat. Aprenem a llegir i escriure millor, però sobre tot ho aprenem per expressar les nostres inquietuds i a entendre els nostres problemes.

A les classes es pot parlar de tot: de vegades del que t’has preparat per aquell dia, però també d’altres coses que surten en el moment, que resulten d’interès o que preocupen: des de si Deu existeix, a si la lluna és un planeta.

L’escola de la presó de Quatre Camins, on treballo, vol ser una finestra que permeti veure més enllà dels murs, de les dates de la condemna, de les moltes limitacions que hi pateixes, una finestra amb vistes al món, a la vida en llibertat, i també a un mateix.

I això no depèn de les matèries, ni del currículum corresponent a un o un altre curs, sinó de la possibilitat de crear en l’escola un espai de convivència, de participació autèntica, on tots ens puguem expressar lliurement, partint del respecte. Un espai de llibertat, de serenitat, on un pugui ser ell mateix i no se senti jutjat, sinó acompanyat i confortat. És la única manera que tenim les persones d’aprendre.